El lema expositiu de La Nuu 2024 és Atles, el pes de les imatges. La curadoria de l’edició d’enguany vol ser un homenatge a l’obra Atles Mnenosyne que l’historiador de l’art Aby Warburg (1866-1929) va iniciar l’any 1924 i va deixar inconclusa a causa de la seva mort.
Batejat sota el nom de la tità de la mitologia grega Mnemosine, filla de Gea i Urà (l'origen filològic del seu nom en grec antic significa “memòria”) Atles Mnenosyne materialitza les línies principals del seu treball.
Amb aquest colossal projecte, Aby Warburg creà un mètode iconogràfic propi que es caracteritza per una cartografia asistemàtica i fragmentària, amb uns límits difosos que proposa una xarxa de relacions per reflexionar sobre les imatges, la seva memòria i el seu destí. Segons el mateix autor, l’Atles és “una màquina per pensar les imatges, un artefacte dissenyat per fer saltar correspondències i evocar analogies”.
Els seus conceptes-clau, “supervivència de les imatges” (Nachleben) i “fórmules del pathos” (Pathosformel) son l’arrel del desenvolupament d’investigacions posteriors com la Iconologia de Panofsky, l’Antropologia de les imatges de Hans Belting o els més recents Estudis Visuals de Keith Moxey , W. J. T Mitchell i Gidi-Huberman.
No podem entendre moltes pràctiques artístiques contemporànies, la curadoria de moltes exposicions d’art actuals o el mateix desenvolupament de la fotografia contemporània sense recolzar-nos en el seu llegat intel·lectual i a la seva metodologia.
Els treballs fotogràfics seleccionats ens serviran per evidenciar que la mateixa fotografia no es pot encarar de manera isolada, com un llenguatge tècnic aïllat, sense atendre la història universal de les imatges. És a dir, si no entenem que la fotografia és un tipus d’imatge més dins de la història global del pensament visual, abans i després de l’Art.
Els treballs exposats confegiran un projecte unitari, encara que fragmentari i obert que proposarà una nova xarxa de relacions i evocacions. Un espai de pensament que deixarà palès que entendre una fotografia, copsar i capir una imatge, va més allà d’allò purament visual. Que per entendre una fotografia cal desbordar els seus marges ontològics i materials per mirar les paraules que no hi son a la imatge.