Julie van der Vaart

L’any 1417, l’humanista italià Poggio Bracciolini va descobrir a la biblioteca d’un retirat monestir del sud d’Alemanya el manuscrit d’una gran obra oblidada. De rerum natura (De la natura de les coses ), el poema del llatí Lucreci que recollia la teoria atomista de Demòcrit i la visió materialista del món d’Epicur. Segons aquesta concepció, s’establia tota una explicació de l’univers i una filosofia de la vida humana que rebutjava el temor als deus i a la mort. L’estructura de la realitat estava conformada per àtoms, buit i res més. Aquell llibre va influir en el canvi cultural i ideològic que va donar lloc a la modernitat i a les actuals teories científiques.

Un dels físics creadors de la teoria de la gravetat quàntica de llaços, Carlo Rovelli, en la seva obra La realidad no es lo que parece, escriu: “Esta inmesa danza de átomos no tiene ninguna finalidad, ningún propósito. Nosotros , como el resto de la naturaleza, somos uno de los muchos resultados de esta danza infinita”.

Una cita que recull la fotògrafa Julie Van der Vaart per presentar el seu treball The dance (La dansa). Una sèrie de cianotípies sobre paper japonès Kozo que volen mostrar el conflicte intern de l’autora que oscil·la entre la seva passió per la ciència i una necessitat espiritual a vegades reprimida.

La cianotípia és un procediment fotogràfic monocrom per obtenir còpies en un color blau de Prússia. Curiosament, fou inventat per l’astrònom anglès Sir John Herschel, l’any 1842, i fou la botànica Anna Atkins que el portà de seguida a la pràctica per a documentar falgueres i altres plantes.

Un procés d’origen tecnicocientífic que incorpora Julie Van der Vaart per evidenciar la materialitat física de la seva obra que es basa en la experimentació de les tècniques analògiques de revelat de la imatge.

Els seus temes són la subjectivitat del temps, la immensitat del cosmos, la mortalitat, la natura, la ciència i la recerca d’una espiritualitat.

Aquesta sèrie mostra unes fotografies de significació còsmica i un evident efecte atemporal: fragments de cossos nus que semblen esvair-se en l’espai i paisatges eterns fora dels límits del temps. Una natura indissoluble i alhora evanescent.