Lara Gasparotto

L’autora ha escrit sobre el seu projecte “Solstices” les següents paraules: “Tot veient a través del sòl dels meus records, confonc els meus sentiments amb les estacions. És el que en faig de tot això”.

L’èsser humà és la mesura de totes les coses deien els antics. Sembla del tot impossible no sentir la natura des del sedàs del nostre jo. Els solsticis marquen els canvis de les estacions, els dies i les nits de la natura semblen repetir-se de forma infinita dins el cercle del temps. Els astres giren i tot gira amb ells.

El temps no existeix. És una invenció humana. El temps lineal. El temps cronològic sorgit del calendari i més tard del rellotge. Un temps humà que inventa el pas del temps. Una hibridació que fila aquesta xarxa d’agents conformada per quasi-objectes.

Lara Gasparotto desenvolupa un univers íntim capturant moments de dolçor i malenconia. Records convertits en somnis, la narració de les seves imatges pren vida a través de l'atmosfera que surt de la relació entre la llum i el silenci. Llegim les seves imatges com recordem les estacions passades: el lloc i el temps no importen, els moments es converteixen en tendres records d’allò que no hem viscut.

La figura, sempre insistent, de la dona: jove, sensual, de vegades a punt de defallir. Dones adolescents, alhora immadures i plenes de sensualitat, imatges vagues entre fragments del món natural. El corrent d’aigua com el líquid amniòtic on neden i es cabussen els seus personatges dins del ventre matern de la Natura. El gest simbòlic i sagrat del baptisme com acte eròtic d’entregar-se a la vida.