Mercis Rossetti

El sentiment amorós és una barreja d’instint i aprenentatge cultural. “Amor de llangardaix” és una oda a l'amor i al desamor, als cossos que es barregen i desdibuixen els seus límits. A les pells, la suor i els intercanvis. A tot allò que és plaer i que es transforma en dolor per tornar a començar. Als amors poc convencionals, als amants, als ex-amants i a totes aquelles parts del cos que no existeixen sense un altre.

Hi ha parts del cos que són impossibles de catalogar. Conviuen al llindar entre altres dues anatomies que sí que posseeixen nom propi. No hi ha manera de nomenar-les més que per descripció d'on es troben. Són espais d'unió i de convivència. Són el límit físic entre uns elements definits. L'aglutinant que permet a un cos existir com a unitat completa. Són "anatomies liquen".

En general no existeixen de manera conscient fins que un altre les activa mitjançant el tacte. Viuen inactives. El plec entre els dits de les mans i els peus, els buits entre les costelles, la unió entre el coll i la part posterior de l'orella, l'espai entre clavícules just per sobre de l'estèrnum, la pell sota les ungles curtes. Tots aquests fragments tenen una mica de fantasma, d'absència per falta d'atenció i viuen en hibernació a l'espera que algú aliè les activi.
La necessitat del frec de la pell i el tacte dels cossos es pot veure en aquest seguit de fotografies analògiques en color i blanc i negre on cadascuna d’elles conforma una baula de la cadena infinita de l’amor i el desamor.