Artistes
Alberto García-Alix
(León, Espanya, 1956)
De donde no se vuelve és una creació audiovisual d'Alberto García-Alix realitzada amb motiu de l'exposició homònima celebrada el 2008 al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía (MNCARS). En aquesta peça, de 40 minuts de durada, Alberto García-Alix reflexiona, a través de la seva pròpia veu i des d'un present subjectiu, sobre el passat i la fotografia. Un “monòleg infinit” mitjançant el qual Garcia-Alix ens acosta al seu costat més íntim i poètic, un viatge a la memòria entre el present i el passat de la seva obra i, per tant, de la seva pròpia biografia. De donde no se vuelve és una peça audiovisual de la qual només n'hi ha tres còpies, més una prova d'autor, que només es mostra en presència del creador o en les seves exposicions.
Juan Diego Valera
( Còrdova, Argentina, 1976)
Juan Diego Valera és membre fundador de Ca L’Isidret Edicions. Format en Belles Arts a Còrdova (Argentina), el 2001 es trasllada a Espanya on desenvolupa el seu procés creatiu. A partir de llavors realitza els treballs De las meves fragilidades (2008), La Càmera gran (2011), Moviments de Sòl (2010), Coma (publicat per la Kursala el 2011), Bitácora (publicat per Standard Illustrated Books el 2012) i Dent de Chucho (publicat per Ca l'Isidret Edicions 2014).
En aquesta primera edició de La Nuu presenta el seu treball Diente de chucho: "Aquesta és la relació de com tot estava en suspens, tot en calma, en silenci; tot immòbil, callat, i buida l'extensió del cel. Aquesta és la primera relació , el primer discurs: no hi havia encara un home, ni un animal, ocells, peixos, crancs, arbres, pedres, coves, barraques, herbes ni boscos: només el cel existia.No es manifestava la faç de la terra. mar en calma i el cel en tota la seva extensió.No hi havia res junt, que fes soroll, ni res que es mogués, ni s'agités, ni fes soroll al cel.No hi havia res que estigués dret, només l'aigua en repòs, el mar plàcid, sol i tranquil. No hi havia res dotat d'existència. Només hi havia immobilitat i silenci a la foscor, a la nit". Popol Vuh, Capítol 1.
Ricky Dávila
( Bilbao, Espanya,1964 )
Després d'estudiar Biologia Ricky Dávila es va traslladar a Nova York per estudiar a l'International Center of Photography. Allà es va endinsar al món del fotoperiodisme. Ha realitzat nombroses exposicions tant al territori nacional com a l'estranger i ha rebut diversos guardons com l'Ortega i Gasset 94, el Fotopress 95, el II World Press Photo o el Best American Picture. Actualment dirigeix el Centre de Fotografia Contemporània de Bilbao (CFC Bilbao).
Ibérica és un territori de ficció o escenari d'una realitat, Ibèrica es presenta com un inventariat personal de la societat peninsular. La cartografia d'un espai vital les línies mestres del qual apareixen delineades a través dels retrats dels seus protagonistes.
David Jiménez
(Alcalá de Guadaira, Sevilla, Espanya), 1970
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, des de més de 30 anys ha treballat de manera constant en projectes personals dins del medi fotogràfic.
Els seus treballs, en forma de llibres, exposicions i projeccions audiovisuals, s'han mostrat a nombroses ciutats espanyoles i també a l'estranger a llocs com el Nederlands Foto Instituut de Rotterdam, el festival de fotografia d'Arles, la Galerie VU de París, la Universitat de Staffordshire, el Seoul Photo Festival, la Biblioteca Nacional de Colòmbia a Bogotà o la Changjiang International Photography and Video Biennale a la Xina. La mostra més gran del seu treball fins ara, titulada UNIVERSOS, es va presentar a PHotoEspaña 2019 a la Sala del Canal d'Isabel II de Madrid, i al Museu Universitat de Navarra el 2020-21.
Tiago Da Cruz
Caldas da Rainha, Portugal, 1976
La isla. No és una ciutat de què qualsevol s'enamori a primera vista. No, no ho és per molt que alguns s'entestin. En arribar, el fum de les xemeneies ennuvola els ulls, amb prou feines deixa veure la badia. Els edificis es vessen en totes direccions com una malaltia incontrolable. Creixen com a males herbes que no saben res de simetries ni de colors. Hi ha un carrer que es diria únic, un segment limitat per un parc i una plaça amb rellotge. És un carrer on les botigues, tan iguals a les de qualsevol altre lloc, s'obren pas a cops de colze. Abans hi havia rajoles amb peixos i sirenes que creaven la il·lusió d'un mar que es va retirar fa temps.
El temps. A la ciutat les hores que marquen els rellotges prenen sentit quan es fa fosc. El carrer únic es despobla. Les finestres s'il·luminen. Són fars que guien la nit fins als racons on habita el son. La nit de vegades s'extrava i alguns no dormen.
Els que no dormen tatuen dibuixos geomètrics sobre espatlles blanques, encenen ordinadors per apagar soledats, juguen amb les lletres, es pinten els llavis de vermell vorejant cèrcols metàl·lics o esgoten cigars a la porta d'un bar.
Uns surten a pescar estrelles al fons d'un tub de cervesa mentre altres intenten ofegar rutines al mateix fum que entelava la vista. Una jove embolica recargola les cames com canonades fèrries mentre sosté una cigarreta. El fum de la cigarreta evoca les formes de les pintades d'una paret propera. A l'altra banda de la paret hi ha jaquetes de cuir amb hores de rock and roll i whisky a l'esquena. Una mica més enllà, la porta d'un bany informa que Susi vol Manuel. No diu si el Manuel li correspon.
En una cantonada se sent el cruixir diminut d?un cor que es trenca. Algú el confon amb l'espetec d'un llumí. “Tens foc?”, pregunta. El silenci per resposta. Només se sent el so lleu de les grues i el grinyol inquietant de les gavines.
La nit està habitada per illes. Les illes es disfressen de gent quan arriba el dia.
Sí que és una ciutat de la qual alguns s'enamoren a primera vista. Captiva els que no es deixen embaucar per allò evident i que, només entornant els ulls, saben veure llums on altres només veuen ombres.
Sandra Balvín
Laura Silleras
(València, Espanya, 1979)
La fotògrafa Laura Silleras ens ensenya el seu nou projecte sobre la ciutat que ara anomena casa seva; Nova York. En ell ens mostra els seus ciutadans. Com diu ella, a «subjectes que s'han creuat en el meu camí per atzar»
Laura Silleras Salcedo va començar a fotografiar de manera autodidacta, compaginant els seus estudis a la universitat amb els seus treballs fotogràfics, tot i que ha estat durant els darrers sis anys, després d'obtenir la llicenciatura, quan la fotografia ha determinat la seva manera de viure. El 2007 va emigrar d'Espanya per viure entre Berlín i Mèxic amb l'objectiu de desenvolupar la mirada fotogràfica. Llançar-se a la deriva, amb totes les conseqüències, seria crucial per al desenvolupament de la seva persona i de la seva obra. Laura Silleras ha publicat a diverses revistes com Ojo de Pez, El Replicante, i Vice Magazine i entre els seus treballs més destacats es troben les sèries “Chimuelos” i “Zircus circus cirque”. Recentment s?ha traslladat a Nova York per dedicar-se a nous projectes.
Zaloa Fuertes
(Querètano, Mèxic, 1983)
Tot i que Zaloa Fuertes va néixer i es va criar a Mèxic, el 2009 es va traslladar a Abadiño, a Durangalde, a la recerca de les seves arrels. Després d'arribar al País Basc des de Mèxic, després d'haver portat 10 anys de treball fotoperiodístic a la seva maleta, va decidir començar de zero i es va submergir en un treball més personal.
Des de llavors ha realitzat diverses exposicions fotogràfiques tant a la seva ciutat natal com al País Basc. També ha fet fotos per als llibres d'alguns escriptors bascos.
Es va llicenciar en ciències de la comunicació a l'ITESM Campus Querétaro. Va cursar el màster en fotografia a l'Escola Activa de Fotografia (Querétaro, Mèxic) i al New York Institute of Photography (NY, EUA). Ha participat en diversos tallers de fotografia, entre ells amb Oscar Molina, Ricky Davila, Eduardo Momeñe, Iñaki Domingo, Vicente Paredes, Juan Valbuena i Antoine d'Agata.
Leitmotiv
Rubí, París i New York
El pintor català Xavier Valls, pare de l’actual primer ministre francès Manuel Valls, explica a les seves memòries que a París es va fer molt amic d’en William Klein, el mític fotògraf nord-americà que ha passat a la història de la fotografia pel seu, no menys mític, llibre New York.
I explica, també, que durant la tràgica rierada de l’any 1962 va acompanyar-lo a Rubí per, així, filmar les senyals d’aquella catàstrofe per a la televisió francesa.
“Jo carregat com un burro amb uns aparells fotogràfics d’en Klein”... “En Bill comptava amb mi per fer les entrevistes amb els damnificats i narrar-les en francès davant la càmera”... “Vam filmar tot el matí a Terrassa i a la tarda a Rubí”
Els camins que segueixen els somnis són estranys.
Tracto d’imaginar-me en William Klein , el fotògraf que va canviar el llenguatge fotogràfic per sempre més, l’avantguarda artística del seu moment passejant una tarda de setembre a Rubí. Intento escoltar els seus passos mentre filma i mira trasbalsat la nostra ciutat. Les seves mans arrapades a la càmera leica i els seus ulls esbatanats a tot arreu.
Anys enrere, havia trobat el seu lloc a París. A la ciutat francesa va poder publicar, per fi, el seu treball de New York i en aquesta ciutat va poder continuar la seva carrera.
Torno a dir que els camins que segueixen els somnis són estranys. Quina línia invisible el va dur de New York a París i una tarda de setembre de l’any 1962 a Rubí? Quina línia invisible uneix Rubí amb la fotografia? Quines passes erràtiques segueixen els nostres somnis?
Carles Mercader
Director i curador de La Nuu