Artistes

Blanca Viñas

(Barcelona, Espanya 1987)

Blanca Viñas és una autora autènticament oulipiana. Si hagués existit la secció fotogràfica de l’Obrador de Literatura Potencial (Oulipo), seria el seu membre més destacat. Aquesta artista explora les potencialitats de la fotografia analògica a través de la imposició de normes i restriccions que determinen el seu procés de creació.

Així com Raymond Queneau, en els seus Exercicis d’estil, va presentar 99 maneres diferents de narrar el mateix episodi, o com George Perec va escriure la seva novel·la La desaparició sense fer servir la vocal més freqüent del francès: la e, Blanca Viñas crea les seves constriccions creatives i determina les seves pròpies regles de joc.

El component lúdic de la presa fotogràfica que incorpora l’atzar i l’accident, de vegades sense cap tipus de control tècnic, és  un intent d’integrar l’àmbit de l’inconscient dins la seva recerca experimental. Un procediment que recull uns postulats més anàrquics de tradició dadaista.

Malgrat que la recerca es basa més en la forma que en el contingut, la seva investigació posa en valor el mateix procés experimental i el coneixement que genera el seu resultat. Cada nova forma necessita d’una nova mirada. Segons la mateixa autora, el seu Tractat de fotografia desobedient proposa metodologies alternatives que qüestionen les limitacions i les normes que s'han imposat dins d’aquesta disciplina. Enquadrar horitzons inclinats, fer servir rodets caducats, utilitzar filtres de colors sense criteri, forçar entrades de llum o exposar la pel·lícula més d'una vegada són algunes de les intervencions que impossibiliten l'existència d'aquesta imatge tècnicament perfecta i hermètica que han aconsellat els manuals clàssics de fotografia.

Erik Estany Tigerström

(Celrà, Girona, Espanya, 1982)

Utilitza la fotografia com una eina per pensar en el propi mitjà fotogràfic i en la seva relació amb el llenguatge. El seu treball reflexiona sobre la condició de la imatge contemporània, l'estructura ideològica de la tecnologia per on operen aquestes imatges, i les implicacions de la seva centralitat a les nostres vides.

Del que passa fora reflexiona sobre com veiem el món avui. El treball explora com les tecnologies de visualització actuals, i els nous modes de veure que produeixen configuren la nostra percepció de la realitat i modelen el paisatge. Per això, el treball parteix de la finestra, com a metàfora de la idea de visió i com a lloc des d'on realitzar les fotografies. L'autor se serveix del context local que mostra la finestra, per pensar en el context global de capitalisme visual que projecta la pantalla, caracteritzat per la centralitat de la imatge, la tecnociència i la computació.


Així doncs, el treball reflexiona sobre la condició de la imatge contemporània i les característiques de la seva producció i circulació, i més concretament sobre qüestions com la nova normativitat visual, basada en les pantalles, la visió mecanitzada i la intel·ligència artificial, la virtualitat o el desplaçament de la perspectiva lineal a la visió vertical. La relació de simbiosi que estableixen el fotògraf i la màquina encarna la relació que mantenim amb la tecnologia en el context actual de transformació dels modes de veure. Una relació d'aprenentatge mutu en què el fotògraf utilitza la màquina per veure més i millor, mentre que la màquina utilitza el fotògraf per aprendre a veure i mirar de forma autònoma, un joc que els permet veure més enllà d’allò existent, imaginant el món mentre el conformen. Al cap i a la fi, la màquina i el fotògraf miren el que passa fora per imaginar què passa dins d'aquesta capa d'imatges que media entre nosaltres i el món.

Helena Civit

(Villach, Austria, 1997)

Aquest treball Haus und all` “Casa i cosmos”,  recull el títol del segon capítol del meravellós assaig La poètica de l’espai, del filòsof Gaston Bachelard. Tal com explica, la nostra casa és el nostre racó del món. I si parlem de la nostra casa familiar parlem llavors, del nostre primer univers. La casa és un cosmos que ens dona protecció i il·lusió d’estabilitat.

Com sabem l’ésser humà reimagina i reescriu constantment la seva realitat, el seu microcosmos.

Tot i residir a Catalunya, Helena Civit ha viscut diverses temporades  al poble de la seva mare, al sud d’Àustria, en una zona rural i d’estiueig dels Alps. Aquesta vivència particular i fragmentària del territori - una llar que no s’arriba a conèixer mai per complet – es bolca aquí en una exploració fotogràfica.  A cavall entre el diari personal i la mirada documental, entre la pertinença i la intrusió, des del llindar entre l’habitar i l’observar, es tanteja una visió d’un paisatge ja sobre-significat, ple de connotacions, clixés, i narratives consolidades que l’entravessen. Un paisatge fet de capes carregades emocionalment, cultural i ideològica, entre les quals s’intueix quelcom de viu i imprevist.  La fotografia suposa aquí una eina amb  què observar la textura d’un lloc i un moment, amb els símbols, ecos i ombres que hi sorgeixen. Per una banda, hi ha una voluntat de retratar, fins i tot de catalogar o inventariar un cosmos de formes - materials, costums, patrons, gestos, ornaments - a mode de glossari i arqueologia personal. Per altra banda, la voluntat d’indagar en la construcció d’un territori a través dels seus símbols i marques, i posar en qüestió la mateixa noció de pertinença.

Anu Kumar

(Kavi Nagar, India,1990)

La fotògrafa Kumar Anu  va néixer a la ciutat de Kavi Nagar, a Ghaziabad,  de l’estat d’Uttar Pradesh. Quan només tenia 8 mesos, la seva família va emigrar a Melbourne, Austràlia. Als 21 anys va tornar a la seva ciutat natal: "Recordo una sensació d'incomoditat, de no saber quin era el meu lloc o qui era jo en aquell context", diu l’autora, "Vaig començar a fer fotos com un exercici per aprendre a ser índia". Un lent camí per acceptar i comprendre la seva herència cultural.

Ghar, el títol d’aquest treball, significa “llar” en hindi i dona nom al registre visual de la seva tornada a casa. Durant 5 anys i amb la seva càmera de mig format, la seva mirada afable es passeja per les habitacions i els patis de la casa familiar, pels carrers del voltant, dibuixant la naturalesa amagada de la seva ciutat natal i la cartografia del seu patrimoni personal i cultural. Els retrats quadrats de la seva àvia, tietes i oncles conformen un àlbum familiar que recull les tasques diàries i les escenes íntimes de la vida en família. Anu Kumar s’interroga  sobre les conseqüències personals  dels desplaçaments migratoris i la diàspora. La fotografia l’ajuda a entendre la seva identitat com a dona nascuda a l’Índia i criada a Austràlia.

La seva estètica descolonial vol enfrontar-se a la habitual representació fotogràfica occidental del tipus de revistes com National Geographic: una Índia plena d’exotismes i d’una coloració vibrant i saturada.

Els colors suaus i apagats i la seva llum boirosa plena d’un lleu smog ens desvelen el seu món més íntim i proper. La tristesa de ser i no ser d’un lloc profundament estimat.

Lorena Morin

(Las Palmas de Gran Canaria, Espanya,1973)

Mare de 5 fills, Lorena Morin viu a Berlín amb la seva família. Membre del col·lectiu Temps Zero, des de l’any 2008 ha fotografiat de manera obsessiva els seus éssers estimats, la seva vida en comú. L’autora fotografia la seva família i es retrata a si mateixa en espais comuns de la casa, com ara habitacions, passadissos, el bany o la cuina. El seu treball es basa en el diari íntim alhora que en una nova resignificació de l'àlbum de fotografies familiars. Tancar les mans i recollir-les del tot curulles del pas del temps i la ràpida fugida dels dies: la memòria, els records, la vida íntima i familiar com a mare, com a dona, com a amant. Sempre envoltada dels éssers que més estima.

Lorena Morin no utilitza eines digitals i treballa amb càmeres tradicionals de gran format, mig format i polaroid. Fotografies en color i també en blanc i negre. Imatges íntimes, on apareixen l’autora, la seva parella, i els seus cinc fills a través d'un relat construït com a diari fotogràfic elaborat al llarg del seus dies.
El títol del seu treball Je reste avec vous es recull de l’epitafi de la tomba del poeta Jean Cocteu, enterrat a Milly-la-Fôret. Em quedo amb tu. Una declaració d’amor que aposta per la vida. Un obra que reflecteix la seva vida quotidiana i se centra en l’univers personal i familiar. Una obra coherent, salvatgement emocional, propera, radical, atenta i immensament bella.

Israel Ariño & Clara Gassull

Israel Ariño (Barcelona, Espanya, 1974) & Clara Gassull (Barcelona, Espanya,1994)

Voyage en pays du Clermentois és un projecte realitzat a quatre mans pel fotògraf Israel Ariño i l’artista Clara Gasull. El treball s’ha presentat en format expositiu i s’ha recollit en un llibre publicat per Ediciones Anómalas.

Anteriorment, els dos autors ja havien col·laborat amb Variacions sobre la gravetat del lloc on es creava un diàleg entre les escultures de Clara Gassull i les fotografies del treball La gravetat del lloc d’Israel Ariño.

El fotògraf acostuma a treballar en imatges en blanc i negre preses amb càmeres de gran format. El seu domini tècnic, podem dir virtuós, d’antics processos analògics (ambrotípia, paper salat, col·lodió humit...) li atorga una paleta estilística molt variada.

Voyage en pays du Clemontois, sorgeix en el marc d’una residència artística que Israel Ariño fa a Diaphane, un centre fotogràfic a Hauts-de-France. Un llarg procés de creació que va des del juliol de 2017 fins al desembre de 2018, en què va poder recorre el territori de Clementois en diferents estacions de l’any. El germen de les imatges son les fotografies d’aquests paisatges a les quals, Clara Gassull els afegeix color sense cap mena de referència dels colors reals. De manera digital pinta de nou el paisatge amb una gama cromàtica limitada, amb colors cremosos i esblaimats. Crea ,així, noves imatges i nous significats a partir de la mateixa imatge. Un traç pictòric d’inspiració impressionista sobre el pinzell monocrom dels halurs de plata.

La fotografia sempre va tenir nostàlgia del color i ben aviat es va incorporar la pintura per tal d’acolorir les imatges de postal. La mateixa història de la invenció tècnica de la fotografia, que va néixer en blanc i negre per incorporar després el color, fa que relacionem psicològicament el primer amb el passat i el segon amb el present. Un recurs narratiu al qual també ens ha habituat el cinema. En aquest cas, el color de les fotografies resultants del tàndem Ariño-Gassull les aïlla del present i les mena a un espai atemporal i ficcional. El color és un element de transfiguració de la realitat i de la mateixa representació d’allò real. Amb una voluntat metafotogràfica, imaginant i subvertint la realitat, les imatges apel·len al passat i al futur i fan que ens veiem i ens reconeixem en el paisatge.

El correlat objectiu és una tècnica literària que utilitza una sèrie d’imatges poètiques de manera successiva per tal de suscitar al lector emoció i reflexió. L’espectador ha de mirar la poesia d’aquestes fotografies de la mateixa manera.

Tomoko Daido

(Obama, Japò, 1976)

Tomoko Daido es defineix principalment com a fotògrafa i refusa el qualificatiu d’artista. La seva pràctica sorgeix d’una vocació social, allunyant-se de la idea autoreferencial i tantes vegades egocèntrica de la pràctica fotogràfica d’avui. Amb aquesta distinció assenyala la matèria principal amb la qual treballa: la memòria. El seu projecte "Murmur" ens porta a imatges d’aquells llocs que han quedat gravats a la memòria col·lectiva, no tant del seu país d’acollida, els Estats Units, o del seu país d’origen, el Japó, sinó aquella memòria que ha marcat generacions de tot el món occidental. Imatges colpidores que hem vist a través de la pantalla: Txernobyl, la caiguda del mur de Berlin, la caiguda de la Unió Soviètica o la posterior guerra dels Balkans, i de com és possible que una cosa així pugui tornar a succeir a Europa.

Daido treballa amb la memòria col·lectiva i en busca les restes sobre el terreny -Una arqueologia del que roman amagat a simple vista- com qui va a comprovar de primera mà que aquelles imatges que porta gravades a la memòria realment pertanyen a un lloc i són fets reals. El que fotografia, però, no ho podem situar en un temps o un lloc concrets. Les seves fotografies escapen a la crònica. Es tracta més aviat de fotografiar aquells llocs que semblen carregats, densos, pesants, impregnats de la mateixa memòria del que un dia hi va succeir i fa temps que intenta cicatritzar.

Julie van der Vaart

(Maastricht, Països Baixos, 1988)

L’any 1417, l’humanista italià Poggio Bracciolini va descobrir a la biblioteca d’un retirat monestir del sud d’Alemanya el manuscrit d’una gran obra oblidada. De rerum natura (De la natura de les coses ), el poema del llatí Lucreci que recollia la teoria atomista de Demòcrit i la visió materialista del món d’Epicur. Segons aquesta concepció, s’establia tota una explicació de l’univers i una filosofia de la vida humana que rebutjava el temor als deus i a la mort. L’estructura de la realitat estava conformada per àtoms, buit i res més. Aquell llibre va influir en el canvi cultural i ideològic que va donar lloc a la modernitat i a les actuals teories científiques.

Un dels físics creadors de la teoria de la gravetat quàntica de llaços, Carlo Rovelli, en la seva obra La realidad no es lo que parece, escriu: “Esta inmesa danza de átomos no tiene ninguna finalidad, ningún propósito. Nosotros , como el resto de la naturaleza, somos uno de los muchos resultados de esta danza infinita”.

Una cita que recull la fotògrafa Julie Van der Vaart per presentar el seu treball The dance (La dansa). Una sèrie de cianotípies sobre paper japonès Kozo que volen mostrar el conflicte intern de l’autora que oscil·la entre la seva passió per la ciència i una necessitat espiritual a vegades reprimida.

La cianotípia és un procediment fotogràfic monocrom per obtenir còpies en un color blau de Prússia. Curiosament, fou inventat per l’astrònom anglès Sir John Herschel, l’any 1842, i fou la botànica Anna Atkins que el portà de seguida a la pràctica per a documentar falgueres i altres plantes.

Un procés d’origen tecnicocientífic que incorpora Julie Van der Vaart per evidenciar la materialitat física de la seva obra que es basa en la experimentació de les tècniques analògiques de revelat de la imatge.

Els seus temes són la subjectivitat del temps, la immensitat del cosmos, la mortalitat, la natura, la ciència i la recerca d’una espiritualitat.

Aquesta sèrie mostra unes fotografies de significació còsmica i un evident efecte atemporal: fragments de cossos nus que semblen esvair-se en l’espai i paisatges eterns fora dels límits del temps. Una natura indissoluble i alhora evanescent.

Ann-Sophie Deproost

(Bruges, Bélgica,1989)

Ann-Sophie Deproost és una artista visual que practica un procés d’hibridació tècnica entre dibuix i fotografia que vol esborrar els límits que separen les dues disciplines. Un traç pictòric que intervé i resignifica la imatge fotogràfica.

Hem d’emmarcar el seu treball dins els corrents crítics dels Estudis visuals o la Antropologia de la imatge, sobretot pel que fa a les reflexions sobre la mirada i la contraposició entre imatge i medi, és a dir, de les diferents naturaleses de la imatge mental i de la imatge material.

La càmera ja no és l’única eina del fotògraf. L’escàner, la captura de pantalla o l’apropiació de la imatge trobada s’han convertit en estris habituals de l’exercici de la fotografia. La recerca experimental de Deproost incorpora procediments mixtos de manipulació de la imatge siguin aquest químics, mecànics, digitals o manuals. Laboratori, taula i ordinador. També pel que fa al dibuix ja que utilitza el llapis, tintes tradicionals, diferents pigments i la impressora digital.

Tot això i l’elecció del suport final, l’elecció del paper, fotogràfic o no, la seva textura, el seu gramatge, la seva corporeïtat, converteix cada treball en una peça única. Una singularitat que contrasta amb la reproductibilitat infinita de la fotografia.

Una manera lenta de treballar, que suma capes de temps i significat a una obra que no vol representar una realitat tangible i unívoca sinó que vol ser-ne una interpretació poètica i fragmentada.

El concepte d’instant decisiu queda anul·lat amb l’acumulació d’aquets estrats materials en el terreny de cultiu de la imatge. Una estratificació que remet a diferents capes de temps. Motius paisatgístics i fragments urbans en blanc i negre traspassats pel dibuix en una creació gradual, que incorpora el temps com a tema principal. El temps o la seva ensulsiada.

Zhang Kechun

(Bazhong, Xina, 1980)

Tot seguint un dels rius més llargs d'Àsia, The yellow river ofereix una visió de la identitat nacional de la Xina, una identitat antiga i perdurable que està canviant molt ràpidament.

Després de llegir la novel·la "Rius del nord" de l’escriptor musulmà de l’ètnia hui Zhang Chengzhi, el fotògraf va idear aquest projecte. El llibre està escrit amb un estil de corrent o flux de consciència i els seus personatges segueixen el curs de diferents rius de la Xina. Atret per les paraules poderoses de la novel·la, va decidir fer una passejada pel riu Groc per trobar les arrels de la seva ànima. Al llarg del camí, el fluir tranquil de la seva ment es va inundar amb els pensaments agitats i el corrent incessant de la realitat.

El treball explora els paisatges de la Xina, capturant l'ecologia dels seus magnífics espais naturals. Les minúscules figures humanes, insignificants quan s'oposen a les vastes formes naturals, s'inspiren en la tradició pictòrica xinesa del shan shui 山水 (aigua i muntanya).

El seu objectiu és crear un punt de contacte nou entre la llarga tradició històrica de la Xina i les preocupacions de la societat contemporània.

Assaf Iglesias

(Oviedo, Espanya, 1972)

“Era fàcil hacer planes en la Ciudad de los aviones”. Assaf Iglesias és un artista que practica la narració escrita, la fotografia, el dibuix i la pintura. Aparato Maravilloso. El sol de la bandera és un misteriós treball poètic, un mapa del tresor, un enigma a desxifrar pel lecto-espectador. Un relat compost d´imatges pictòriques, fotografies polaroid i textos. Un llibre que es llegeix entre línies i que mai no s’acaba de llegir. Una historia curta plena d’el·lipsis on un narrador en primera persona ens parla en passat: “Balboa Park. Allí fue donde vi los primeros aparatos. Hacía calor y estaba solo en San Diego”.

El protagonista visita el Museu de l’aire i l’espai i allà descobreix l’aparell meravellós: un avió americà de combat de la Segona Guerra mundial, tot de metall, d’un sol motor i d’un sol seient: ”A lo lejos, vi una boca llena de dientes, y me acerqué con calma y emocionado. Allí estaba, un Curtiss P-40 Warhawk . Era lo más bonito que había visto en mi vida, y me senté a su lado para observarlo. Cada remache, cada pieza, cada detalle era una puta obra de arte. Más bonito que cualquier obra de cualquier artista al que pudiera admirar. Aquello era arte” (…) “No sabía cuándo iba a volver a ver algo tan bello”.

Tot un conjunt críptic on unes polaroids evanescents, a punt d’esvair-se com vapor d’aigua, ens presenten fragments d’aquests aparells meravellos i primers plans de delicades flors: “Los Hombres pedían pista, y las flores volaban”.

Jordi Esteva

(Barcelona, Espanya, 1951)

Socotra, la isla de los genios és un profund i delicat treball amb diferents vessants. Sia amb imatges o amb paraules, l’escriptor, fotògraf i cineasta Jordi Esteva ens transporta a aquesta meravellosa illa perduda a l'oceà Índic que, a gairebé quatre-cents quilòmetres de les costes d'Aràbia,  ha preservat la seva flora i fauna primordials. Durant segles, tant navegants i comerciants indis, grecs o àrabs del sud hi van viatjar atrets per les valuoses propietats de les resines oloroses dels arbres de l'encens i la mirra.

La seva mirada defuig la temptació orientalista tan habitual dels viatgers occidentals i se centra en les seves vivències personals, per així, desvelar un món amagat del món. Com escriu el propi Jordi Esteva en la narració literària del seu viatge:

“Quería salir al mundo y conseguir que lo exótico dejara de serlo. Es decir, que dejara de ser lo distinto y lo amenazante. Eso es lo que pretendía. Buscar los mundos que se iban”.

Més enllà de la seva voluntat documental, aquestes fotografies en blanc i negre ens parlen d’un paisatge oníric on el temps transcorre més lent dins el temps de les llegendes  i les narracions orals. Les seves imatges semblem tremolar com les flames d’un foc sota el cel de nit. Aquets retrats i imatges d’espais oberts, plens de fum i boira, ens volen mostrar l’illa somniada per l’autor. La seva Socotra viscuda.