Artistes
Toru Morimoto
(Akashi, Japó, 1972)
Així com a la mitologia grega Posidó controla i provoca els terratrèmols, a la mitologia japonesa també aquest fenomen natural està sota la jurisdicció del mar. El namazu, un silur gegant que habita les profunditats marítimes és el causant dels tremolors de la terra. L'11 de maig de 2011 un terratrèmol de magnitud 9.0 va colpejar la zona de Tohoku al Japó. Immediatament després un devastador tsunami va anorrear les aldees al llarg de la costa i va provocar l'accident nuclear de Fukushima. Més de 15.800 persones van morir en aquesta catàstrofe. L'esglai de naufragar en terra ferma.
Natnada Marchal
(París, Francia, 1988)
Situada a l'extrem oriental de Sibèria, Yakutia està travessada per l'autopista de Kolyma. Aquest camí de 2032 km s'estén des de la capital de Yakutsk fins a la ciutat portuària de Magadan. Aquesta zona és coneguda per ser la regió habitada més freda del món, un lloc on les temperatures baixen a 60 ° C negatius. Un infern gelat on és possible la vida malgrat les seves dures condicions. Com en tot gran viatge, els paisatges íntims i els paisatges externs es confonen en aquestes fotografies instantànies de mirada frontal. Per molt que ens allunyem sempre anem acompanyats per nosaltres mateixos. La nostra vida no s'atura quan viatgem. Tornem i ja no som els mateixos. La realitat ja no és la mateixa.
Miquel Llonch
(Terrassa, Espanya, 1963)
In the fields of gold és un treball sobre els marges i la deriva. Paisatges i figures humanes sota un cel nocturn daurat per la llum de la ciutat. Un cel gairebé sense estrelles i un espai que es situa en els límits difusos de la perifèria urbana, una terra de ningú que no pertany ni al camp ni a la ciutat. Una natura fràgil i una urbs tímida que conformen un refugi emocional, un lloc de silenci i quietud. Un ambient de penombra que ressalta la bellesa de les coses i el ressò de les nostres passes.
Muge
(Chongquing, Xina, 1979)
Tot bon viatge és sempre un retorn. No cal viatjar per a viatjar. Go Home, tornar a casa, documenta els canvis produïts a la terra natal del fotògraf a causa de la construcció de la presa de les Tres Gorges. Aquestes imatges basteixen una mena de "costumisme màgic" on paisatge i humanitat s'esvaeixen dins la boira. Un món oníric on passat, present i futur s'ofeguen dins la nostàlgia. Els habitants d'aquesta zona han perdut la seva casa i les seves terres de cultiu ara enfonsades en les aigües d'aquesta gran presa.
Muhammnad Fadli
(Jakarta, Indonèsia, 1984)
En moltes ciutats d'Indonèsia ha sorgit una comunitat de joves metalheads, Punks i Rastafaris fanàtics de la Vespa que personalitzen i modifiquen les seves motocicletes amb una creativitat sense límits. Els Vespa Warriors semblen genets sorgits del món post-apocalíptic de les pel·lícules de Mad Max. Vespes abillades amb esquelets de búfal, pals elèctrics, bambús i metralletes o Vespes reconstruïdes de nou amb arbres i elements de bricolatge.
Aquests motociclistes escapen d'una dura realitat per navegar per un vast país ensellats en seus bells i estranys artefactes.
Xiaoxiao Xu
(Quingtian, Xina, 1984)
Aeronautics in the Backyard és un conte de fades sobre el somni de volar. A diferents llocs de la Xina, han sorgit agricultors que intenten construir les seves pròpies avionetes. Tot i que no tenen la formació adequada ni els recursos econòmics necessaris, dibuixen els seus plànols, reciclen tota la ferralla disponible i fan servir eines casolanes per perseguir la seva quimera. Tancats, durant les seves hores lliures alguns d'aquests homes han treballat durant dècades en les seves màquines sense aconseguir mai assolir cap alçament. Nàufrags per elecció, aquests aeronautes tenen la resolució de perseguir els seus somnis, de triar un camí personal de llibertat i creativitat.
Arnau Blanch
(Barcelona, Espanya, 1983)
"L'home és un déu quan somia, un pidolaire quan reflexiona" va escriure Holderlin. Les embriagadores imatges de Twinlight zone exploren els límits entre fotografia i pintura, entre somni i vigília. Formes abstractes i colors líquids que sorgeixen de la materialitat primera de la imatge fotogràfica. Processos experimentals sense càmera que juguen amb el suport i les substàncies químiques que componen la fotografia. L'efecte dels narcòtics com a via d'autoconeixement.
Enrique Fraga
(Madrid, Espanya, 1975)
Podem viatjar constantment sense anar enlloc. Visitar tots els llocs sense veure absolutament res. Podem dormir al llit d'un hotel de Nova York i despertar-nos en un restaurant de Hong Kong. Platform parla de la solitud del nàufrag que es creu timoner de la seva vida. Alts executius i reeixits homes de negocis que viatgen sempre en business class i esperen el seu avió a la zona vip dels aeroports. Un estil de vida que es caracteritza per l'orgull de pertànyer a un selecte grup de triomfadors i la tristesa oculta del trànsit entre dos vols.
Marie Sordat
(Tours, França, 1976)
Les fotos de Marie Sordat són belles i fascinants. Dibuixen un viatge fosc que no menysprea els moments de llum. Un món ple de perills i màgic alhora. El seu traç és de blancs i negres durs tot i que sempre hi ha lloc per a la dolçor. Nens que corren, que somien, que miren a càmera protegits per l'abraçada dels seus pares. Animals arraulits dins la seva mandra, de vegades amb cara trista, perduts i desemparats al carrer.
Formes i figures humanes que remeten a la por primordial de la pèrdua. Por a la soledat i de l'absència. Por a la mort, però per sobre de tot, l'amor per la vida.
Rafael Tanaka Monzó
(Castelló de la Plana, Espanya, 1969)
La nit de les imatges. Aquestes fotografies semblen en lluita permanent per arribar a ésser, sempre a punt de esvair-se. Tremoloses com branques mogudes pel vent, traços de tinta negra sobre la superfície de l'aigua. Semblen fetes per somiar el nostre passat i recordar el nostre futur.
Ester Vonplon
(Zúric, Suïssa, 1980)
Blocs gegants de gel que es desprenen i van a la deriva, glaceres eternes, teles recargolades que descansen sobre gran extensions d'aigua gelada. Paisatges premonitoris que desvetllen un horitzó congelat per a la humanitat i la terra. En les seves fotografies, la naturalesa de l'Àrtic sembla el derelicte d'un naufragi. Un imponent alhora que fràgil ecosistema amenaçat per l'escalfament global. Les seves imatges interpreten un rèquiem per a un món natural que desapareix i per a la solitud del nostre planeta.
Klavdij Sluban
(París, França, 1963)
A l'Est de l'Est descriu un viatge des d'Europa de l'Est a la Xina i reuneix la feina realitzada durant un prolongat període de temps. Fotografies de negres profunds i exposicions lentes que fan trémer la imatge. Paisatges freds dividits pel ferrocarril transsiberià. Erri de Luca va escriure això sobre l'obra de Klavdij Sluban:
"El fotògraf sentia nostàlgia per la neu de la seva infància, que l'embolcallava en el seu racó del món, però aquí la neu s'ha convertit en un càncer blanc: no cobreix el sòl, sinó que el consumeix. El silenci és opressiu ".
Leitmotiv
NAUFRAGIS
Tots som nàufrags. Intentem mantenir-nos a la superfície mitjançant les nostres pròpies forces o aferrats a qualsevol taula de salvació.
El poeta italià Leopardi va escriure "I naufragar m'és dolç en aquesta mar". Sèneca, el filòsof de Còrdova, va confessar: "nàufrag vaig ser, abans que navegant".
La filosofia i la literatura han recollit la metafòrica de la navegació i el naufragi com a paradigmes de l'esdevenir de l'existència humana. Abandonar terra ferma i deixar enrere la seguretat del port implica navegar dins la inestabilitat del mar obert. Emprendre qualsevol travessia marítima comporta acceptar el destí d’un possible nàufrag.
Hans Blumenberg en el seu llibre Naufragi amb espectador, arran la lectura d'un passatge de De rerum natura de Lucreci, analitza el variat repertori de la metàfora del naufragi i la relació simbòlica entre vida i viatge marítim. Tot això per tal d’entendre l'èxit i el fracàs de les empreses humanes i el paper de l'espectador no implicat, fora de perill de les desgràcies alienes.
Els diferents treballs fotogràfics presentats en aquesta edició del festival La Nuu ens serveixen tant per a reflexionar sobre la imatge cultural del naufragi com per evidenciar el vincle constant entre pensament filosòfic, creació literària i representació visual.
La humanitat ha necessitat sempre ampliar els límits de la seva realitat quotidiana, tant física com mental, i s'ha embarcat impulsada per l'afany de coneixement o la recerca d'una vida millor.
El viatge, des del món clàssic, ha actuat en la consciència col·lectiva com una metàfora ambivalent. D'una banda, viarany de perills a evitar, per l'altra, camí a seguir cap a la saviesa.
El lema dels antics mariners era: "Viure no és necessari, només cal navegar"
José Antonio Marina en Ética para naufragos escriu: "Navegar és una victòria de la voluntat sobre el determinisme".
El naufragi superat també pot ser un punt de partida vital. Deixar enrere totes les càrregues del passat i començar de nou. O com diria Samuel Beckett, fracassar de nou, fracassar millor.
Durant el Romanticisme la pintura va manifestar un gran interès per plasmar el poder de la Natura i en especial per les imatges d'un mar embravit. Els naufragis es van tornar un motiu pictòric recurrent. La tempesta, la natura desbocada servia per enfrontar l'home a la seva incertesa existencial. L'agitació de les aigües donaven compte de la seva agitació interior.
El viatge romàntic sempre era una recerca íntima del jo i es va convertir en un ideal estètic que perviu en l'actualitat.
La historiadora de l'art Esperança Guillén en el seu estudi Naufragios ens recorda que: "el viatge, per la seva condició dinàmica, es relaciona amb els anhels espirituals, amb el desig i la inquietud per canviar les circumstàncies. El naufragi suposa doncs el final tràgic de la travessia existencial i d'aquestes aspiracions humanes ".
Segons la mitologia clàssica i els textos bíblics, el mar és el límit natural arranjat per la saviesa divina i la terra ferma és l'àmbit escaient a l'ésser humà.
Transgredir aquesta separació és un sacrilegi com el de Prometeu quan va robar el foc als déus. La navegació aèria (el mite de Dèdal i Ícar) i la navegació marítima pertanyen al mateix context. La supèrbia humana s'encaparra a unir el que l'ordre de déu va separar de l'abast dels homes.
La temàtica del naufragi és tan àmplia que el seu ordit metafòric s'estén a diferents àmbits de l'experiència humana tany individual com col·lectiva.
