Artistes

Michal Chelbin

(Haifa, Israel, 1974)

La primera imatge que veiem els humans en néixer és el rostre desenfocat de la nostra mare. El gust per mirar les cares de la gent es manté al llarg de la nostra vida, per això el retrat és un gènere tan estimat per la fotografia.

El treball de la fotògrafa Michal Chelbin es basa en un retrat de tall clàssic, en format quadrat i en color. El rostre i la mirada del seus personatges és la pedra angular de la seva obra. A Sailboats and swans (balandres i cignes) ens presenta una sèrie de retrats de reclusos de diferents presons d’Ucraïna i Rússia.  El títol fa referència a la ironia que representen els estampats bucòlics que adornen les parets d’aquests centres penitenciaris.

 A La Nuu podem veure els retrats d’uns adolescents tot just acabats de sortir de la infantesa. En aquest espai de reclusió, els joves estan sota vigilància constant i aprenen a conviure amb la por i la rutina. Quan els mirem no sabem si són lladres, assassins o violadors. Només veiem la seva fragilitat i la duresa de la seva vida. I ens adonem que el rostre no acostuma a ser el mirall de l’ànima.

 

Yurian Quintanas

( Amsterdam, Holanda, 1983)

A Dream Moons, Yurian Quintanas ens mostra una fotografia patafísica que ja ha practicat en altres treballs com Silent Rooms, on imaginava la vida de la seva llar quan ell no hi és. La patafísica és, segons els seu inventor, el surrealista Alfred Jarry , la ciència de les solucions imaginàries.  A l’univers patafísic tot és anormal i extraordinari. La regla que mana és l’excepció de l’excepció.  El terme és una contracció del grec “epí ta metá te physiká”  i fa referència a tot allò que està més enllà de la física.

En aquest treball, l’espai de la quotidianitat es converteix en l’espai d’un món surrealista i absurd. Una seqüència que intercala fotografies i textos per viatjar a través d’un món oníric. Petits bodegons creats per la vida secreta dels objectes, ones d’aigua en cercles concèntrics infinits que il·luminen la pell de les coses, portes fantasmes i cases que floten enmig del somni.

El component lúdic de l’existència- i per tan de l’art que defensaven els dadaistes- és recollit per fer, segons l’autor, “ transformar  tota aquesta realitat tan palpable i evident, per adaptar-la al meu discurs, i així parlar no només d’allò que es tangible, sinó també d’allò que no veiem”.

Alberto Giuliani

(Pesaro, Itàlia, 1975 )

L’escriptor Josep Pla inicia el seu dietari El quadern gris un 8 de març de l’any 1918 i diu així: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”.

Aquest any 2020 quedarà també gravat a foc dins la nostra memòria personal. Malauradament, és massa aviat per saber si aquest fet extraordinari canviarà la nostra historia col·lectiva. Ara mateix, tots creiem que sí. Jutjar el present mai no és fàcil , explicar-lo amb imatges tampoc.

Arran de la pandèmia de la COVID-19 i el decret de confinament de la població hem descobert la nostra llar com espai de refugi i reclusió. Des de la finestra, vèiem els carrers de les ciutats completament deserts, també s’escoltaven més ocells.

Alberto Giuliani  podia haver triat moltes situacions per documentar aquests dies: gent amb mascareta, cues als establiments de primera necessitat o els malalts ingressats d’urgències, però  va tenir l’agilitat mental i la suficient intel·ligència visual per reparar en un petit detall.

Les cares del personal mèdic de l’Hospital San Salvatore de Pesaro després d’esgotadores jornades de dotze hores quedaven totes senyalades pel frec de les mascaretes quirúrgiques , la suor i la fatiga.

Els rostres marcats d’aquests metges i infermeres són el símbol de la lluita contra el virus i ,alhora, de les cicatrius que aquesta situació  deixarà a la nostra societat.

Serveixi aquest treball fotogràfic com un homenatge a la tasca impagable que tot el personal sanitari realitza dia rere dia.

 

Román Yñán

( Sant Adrià de Besós, Espanya, 1976)

“Hola,  em dic Román i faig fotos a la meva família” Així presenta el fotògraf el seu treball més personal. Uns diaris fotogràfics on registra la vida quotidiana de la seva família. Les imatges mostren diferents espais. L’interior de la llar familiar : el sofà, el bany, la cuina, els dormitoris, l’espai públic: els carrers, parcs d’atraccions, el supermercat i l’entorn natural del bosc i la platja durant el temps d’oci de la família.

Com comenta Bachelard en el seu assaig La poètica de l’espai : “Cada espai que possibilita la imaginació és un espai de la intimitat, un espai que es fa nostre, es converteix en llar, en un cos que ens acull, en un cosmos propi”.

La immensitat íntima de l’espai familiar és recollida per Román Yñán en un conjunt d’imatges en evolució i expansió constants: cops de flaix, llum natural, color i taques de color, alguns cops, blanc i negre.

L’acte fotogràfic és convertit en una dinàmica familiar i en un joc creatiu que requereix la complicitat de tots els seus integrants. L’àlbum familiar esdevé així un espai d’experimentació lúdica fora del seu àmbit habitual. Un món propi a l’abast de tothom.

Irene Zóttola

(Madrid, Espanya, 1986 )

El treball  fotogràfic en blanc i negre d’Irene Zóttola incorpora la paraula escrita i el traç pictòric  de l’emulsió líquida.  Una pràctica foto-textual que utilitza altres estratègies creatives com l’apropiació d’imatges i la intervenció. La materialitat de la fotografia analògica li permet la recerca de diferents suports fotosensibles per bastir un peculiar món oníric i poètic.

A Ícaro emulsiona les fulles d’una enciclopèdia d’ocells per positivar imatges superposades que funcionen com cercles concèntrics de significat. El vol de les aus i el mite d’Ìcar, l’ànsia de volar i el perill de la caiguda  són al·legories de l’existència humana i la seva recerca de sentit.

Com a la narració del poeta persa Attar a El col·loqui de les aus trobem aquí la metàfora del camí de la vida com a trajecte espiritual. Trenta mil ocells emprenen un viatge per conèixer el Simurg , el rei dels ocells. La majoria perdran la vida durant aquesta perillosa odissea i només trenta aus sobreviuran per a descobrir finalment que el Simurg viu dins de cadascú.  Les ales i les aus com a símbols de l’ànima de l’ésser humà.

Chen Xiaoyi

( Sichuan, China, 1992 )

“Fa soroll un arbre en caure si no hi ha ningú per escoltar-lo?”

Aquest famós koan del budisme zen ens genera tot d’interrogants sobre la percepció i el coneixement de la realitat.

Al contrari de la filosofia occidental, les filosofies orientals, com el taoisme  o el budisme zen, donen més importància a la intuïció que al pensament lògic i remarquen la insuficiència del llenguatge per accedir a la realitat última de les coses.

Segons l’autora va intitular la seva sèrie de fotografies com a Koan en un intent de situar-se en un territori preverbal. Explica que la fotografia li serveix com a eina per capbussar-se sota la superfície de les coses i centrar-se en las formes més bàsiques de la existència de l’univers. Una manera de trobar un enfoc filosòfic propi i despertar una consciència espiritual.

El seu treball  està conformat per imatges de paisatges abstractes com taques de tinta negra sobre el paper. Fotografies de muntanyes i fotografies d’aigua (shanshui),  elements de la natura moltes vegades reduïts al seus components més bàsics. L’obra de Chen Xiaoyi segueix la concepció espiritual de la tradició de la pintura xinesa, on les nocions de buit i plenitud estructuren la composició de la imatge pictòrica.

Piotr Zbierski

(Lodz, Polònia ,1987)

Sobre l’anterior treball d’aquest fotògraf polac, la cantant i poeta Patti Smith va escriure : “els teus dits premen l’obturador a través de la boira / la mort descansa sobre la seda d’una innocència infernal”.

 Amb Echoes Shades Pietor Zbierski ha viatjat profusament per fotografiar diferents comunitats d’arreu que encara mantenen els seus vincles primordials amb la natura i el cicles de mort i renaixement. Cultures animistes, com els Paradangan d’Indonèsia, les tradicions xamàniques de Sibèria o les creences dels pobles de la regió d’Omo a Etiòpia. Pobles i tribus que continuen les cerimònies i els rituals d’una tradició ancestral que encara perviu.

Les fotografies semblen records d’un present que es manté connectat amb un passat que es perd en la nit dels temps. Una anàlisi de la relació entre Cultura i Naturalesa i de com els humans expressen les connexions entre una realitat material i una realitat espiritual.

El seu registre visual es basa en l’ús del blanc i negre de format quadrat i en la predilecció per càmeres fotogràfiques de joguina i processos tècnics que malmeten la imatge. La utilització de la Holga i la Polaroid li ajuden en la seva recerca de l’error i de la imperfecció. Entrades de llum que cremen el negatiu, un gra molt marcat, taques i ratllades causades durant revelat que afegeixen noves textures sobre la  fotografia. Aquesta manca de control i d’inestabilitat de les imatges transporten a l’espectador a un terreny purament emocional on els conceptes de mite i ritus dibuixen la línia de flotació d’un delicat món poètic .

Fernando Criollo

(Lima, Perú 1991)

A l’antiga Grècia el tèmenos era un espai sagrat, delimitat i consagrat a un déu i totalment prohibit per a ús profà.  Per accedir-hi normalment calia realitzar un ritual de neteja i purificació, ja que era un espai totalment aïllat de la vida quotidiana.

El treball Uku Pacha (món endins ) ens  transporta a un espai sagrat ple de violència. En el món sobrenatural que dibuixen les seves fotografies, tots els elements de la natura estan plens de déus: coves, llacs, abismes nevats , muntanyes, estels,  foc i llamps. I enmig de tot, una escletxa de llum, on cossos nus com ombres d’una ombra dansen un ball ritual.

Fotografies en blanc i negre plenes de foscor, fotografies on el vermell ho inunda tot com si fos la sang d’un animal sacrificat en un altar de pedra, imatges  en negatiu que ens deixen entrellucar el centre d’un huracà. Colors primordials de l’origen del món.

Una bellesa convulsa feta segons el mateix autor “per imatges simbòliques i metafòriques en les quals podem endinsar-nos en un nou territori transfigurat per la seva pròpia llum, inspirat en l’articulació de geografies impossibles i violència, per deixar així un testimoni d’espiritualitat contemporània.”

 

 

Victor Baladoch

(Rubí, Espanya, 1991 )

Tots tenim un cos. Una evidència incontestable. Hi ha qui diu que és l’única cosa que tenim i l’única que realment som.  Escrivia Gaston Bachelard que “el propi cos és una casa i un món. El territori definit per la nostra pròpia extensió és el més íntim refugi”. Quan ens apropem al cos descobrim un univers d’una immensitat inabastable.

L’artista visual i sonor de Rubí, Victor Baladoch utilitza l’espai del seus cos per definir un procés de creació destructiva. Els vincles còsmics dels cicles  de vida i mort de la matèria en relació a la fragilitat de l’existència humana.

Le seves fotografies tenen un evident nexe amb la imatge-acte de la fotografia performativa. També amb la idea del cos com a camp de batalla definit per l’artista conceptual Barbara Kruger.

El autoretrats que podem veure són una part d’un tot orgànic. Un cos fragmentat en una lluita cos a cos que alhora colpeja i és colpejat. Un viatge creatiu que combina cintes de vídeo, gravacions en cintes de casset , manipulació sonora i l’elecció de suports i tècniques d’impressió menystingudes com la fotocòpia.

Entre les estratègies de treball trobem també l’apropiació d’imatges i refotografies a la mateixa pantalla de l’ordinador, normalment en un blanc i negre ple de soroll.

 

 

Jon Cazenave

( Sant Sebastià,Espanya, 1978 )

En aquesta imatge el mar s’ha pintat a ell mateix. La remor de les ones captades per la llum del sol com a element primordial de la fotografia. A través de la tècnica

de la cianotípia,  l’autor treballava amb paper washi -un paper artesanal japonès- quan, accidentalment, aquest va caure al mar i la sal va començar a oxidar els materials químics de l’emulsió. Tons blaus, ocres i el blanc texturat del paper que conformen un tot orgànic. Unes fotografies que recullen el grau zero de l’acte fotogràfic.

Durant dos mesos, Jon Cazenave va estar desenvolupant un projecte a Takematsu, un poble de l’illa de Shijoku al Japó. Les imatges que podem veure a La Nuu formen part d’aquest treball titulat OMAJI. Durant el seu desenvolupament va utilitzar diferents tipus de captació fotogràfica: tècniques antigues, fotografia analògica, fotografia digital i screenshots dels mapes de Google sobre el mar interior de Seto. Una pràctica que és gairebé un compendi dels canvis tecnològics al llarg de la historia de la fotografia.

La concepció del paisatge de Jon Cazenave és paradoxal perquè la natura que capta en les seves imatges sembla pertànyer a un moment anterior a l’existència de l’ésser humà. Un temps remot ple de silenci i sense mirada humana que pugui generar paisatge. Un viatge espiritual cap a la llavor de totes les coses. Un camí vers una naturalesa en estat pur.

 

Stefanie Zofia Schulz

( Nagold, Alemània, 1987)

La crítica d’art Estrella de Diego, en el seu assaig Contra el mapa,  ens recorda que la percepció habitual de la naturalesa dels mapes és que són una representació gràfica fidedigna de l’espai geogràfic i donem per feta la seva objectivitat. Ens oblidem que els mapes -com a tota representació cultural i visual- tornen a descriure el món “en termes de poder i de pràctiques culturals , preferències i prioritats”.

El bisturí de les fronteres que separen els Estats ha creat les lleis d’estrangeria i la legislació que limita el moviment de les persones.

La fotògrafa Stefanie Zofia Schulz va néixer en un camp de refugiats per a exiliats de Polònia i Rússia, situat a Nagold (Alemanya). El seu treball Duldung

( tolerància) documenta la vida dels joves residents a la urbanització més gran d’Alemanya per migrants i refugiats de tot el món. Situat a les afores de la petita ciutat de Lebach-Jabach, aquest allotjament és un primer espai provisional d’acollida abans de ser traslladats a una altra ubicació, però moltes vegades l’espera s’eternitza durant anys.

La monotonia marca els dies d’un jovent engolit per la burocràcia d’una administració que no reconeix la seva estada legal al país i que impossibilita un horitzó clar a les seves vides.

El seus rostres apareixen ocults o parcialment velats com si no se’ls permetés cap tipus d’identitat . Tot els recorda que la seva presència és tolerada però no benvinguda.

Aquest treball forma part de l’exposició col·lectiva Off the Margins, organitzada per Organ Vida i inclosa dins el projecte “From St. Germain to EU – 100 years of a border” que ha rebut el recolzament de l’Europe for Citizens Programme.  La mostra està comissariada per  Barbara Gregov, Luja Simunovic i Lea Vene i, on hi participen, juntament amb Stefanie Zofia Schulz, els fotògrafs Verena Blok (Holanda) i Marvin Bonheur  (França).

“From St. Germain to EU – 100 years of a border” és un projecte de l’associació Drustvo za evropsko (SI) en col·laboració amb Organ Vida- International Photography Organization (CRO), Osterreichische Gesellschaft fur Kinderphilosophie (AT) i l’Associació Cultural Ull per Ull (BCN). El projecte està cofinançat per l’Europe for Citizens, un programa de la Unió Europea.

*L’empara de la Comissió Europea per a la producció d’aquesta mostra, no constitueix el recolzament dels seus continguts ja que aquests, només reflecteixen  les opinions dels seus autors. La Comissió no es fa responsable de l´ús que es pugui fer de la informació continguda en el projecte.

Ruth Erdt

( Zúrich, Suïssa, 1965 )

Les imatges que la fotògrafa i artista Ruht Erdt presenta en el seu treball The gang formen part d’un diari íntim sobre la seva vida o almenys sobre el que nosaltres, com a espectadors, assumim que és la seva vida. El mateix títol del treball, Banda criminal, ens alerta d’un necessari distanciament irònic del que, aparentment, semblaria un recull de fotografies sobre la seva família i la seva vida quotidiana.

El títol fa referència a un agrupació on el lligam primordial és la violència, per la qual cosa no acabem de saber mai si es tracta d’un àlbum de records autèntics o inventats. No acabem d’entendre bé si és un cant a la família com a refugi o una denuncia de la família com a presó sufocant.

Aquesta tensió ve donada per la utilització de l’espai familiar com a espai de la ficció, on, en ocasions, intuïm de forma molt velada una violència soterrada.

Autoretrats i nus de l’autora, fotografies del seus fills , de la seva parella , amics i familiars, petits objectes envoltats d’estranyesa i, enmig de tot, models desconeguts que passen a formar part del discurs visual dins d’aquest àlbum familiar de ficció.

La fotògrafa s’allunya de tota intenció documental encara que utilitza els codis habituals del gènere per subvertir els marges de la realitat i del que creiem normal.

Les seves imatges són directes i d’una tossuda mirada frontal que cerquen la immediatesa . Fotografies en color i en blanc i negre, llum natural que entre per una finestra i dona les seves tonalitats càlides o fredes segons la posició del sol o la implacable utilització del cop de flaix.

Unes imatges que busquen un terreny emocional on compartir que la ficció forma part íntima de les nostres vides.